Introducció

miércoles, 11 de junio de 2008

En 1855 l'Ajuntament de Barcelona, malgrat que no havia intervingut directament en ell, considera inicialment el projecte d'eixample dissenyat per Ildefons Cerdà. El pla defineix una ciutat jardí amb grans espais oberts, els edificis, de només tres plantes estan molt distants entre si separats amb amples carrers i no existeix diferenciació entre classes socials a l'ésser tots els seus carrers iguals. Aquest cúmul de circumstàncies provoca que la burgesia de l'època considerés la seva proposta com un balafiament de terreny, existint un clar conflicte d'interessos entre les parts. Les protestes d'aquesta burgesia i la seva indubtable influència política fa que l'ajuntament faci marxa enrere i rebutgi el pla inicialment aprovat.
Davant l'aprovació del projecte de Rovira i Trias en 1860, el govern central de Madrid imposa pocs mesos després, per Reial decret, el pla d'Ildefons Cerdà, començant gairebé immediatament la seva execució, no sense les protestes del poble barceloní. No obstant això, i fruit tal vegada de les fortes pressions, el propi Cerdà en 1863, retoca lleugerament el seu pla per a augmentar la superfície edificable
El trapezi format per Passeig de Gràcia, Diagonal, Passeig Sant Joan i Gran Via te un permietre aproximat de 3’5km i una area de 662.150 m2.
Esplugues va contribuir en la construcció d’edificis modernistes ja que importaven les rajoles d’una fabrica de ceràmica anomenada Pujol i Bausis, l’any de creació va ser el 1858 i el de tancament el 1960. Aquestes rajoles les van utilitzar arquitectes com Puig i Cadafalch, Antoni Gaudí, Domènech i Montaner...

Les característiques que —en general— permeten reconèixer a l'«Art Nouveau» decoratiu pròpiament dit són:
-La inspiració en la naturalesa i l'ús profús d'elements d'origen natural però amb preferència en els vegetals i les formes arrodonides de tipus orgànic entrellaçant-se amb el motiu central.
- L'ús de la línia corba i l'asimetria, tant en les plantes i alçats dels edificis com en la decoració. En aquesta última és molt freqüent l'ús de la cridada «línia fuet». Una derivació d'aquest estil en la dècada de 1920 és el denominat “Art decó” pel que de vegades se li sol confondre amb l'Art Nouveau.
-Hi ha també una tendència a la estilització dels motius, sent menys freqüent la representació estrictament realista d'aquests.
-Una forta tendència a l'ús d'imatges femenines, les quals es mostren en actituds delicades i gràcils, amb un aprofitament generós de les ones en els cabells i els plecs de les vestimentes.
-Una actitud tendent a la sensualitat i a la complacència dels sentits, amb una picada d'ullet cap a l'eròtic en alguns casos.
-La llibertat en l'ús de motius de tipus exòtic, siguin aquests de pura fantasia o amb inspiració en diferents cultures llunyanes o antigues (Japó, Egipte antic, la cultura clàssica grecoromana).